DIARI DE LES TROBADES V

Troballes i reflexions

Per a mi, aquesta trobada ha estat la menys continguda. Han sortit a la llum coses que dificultaven el meu rol dins el grup i alhora he sentit la lleugeresa d'estar a l'espai escènic sostenint-me a mi mateixa i deixant l'aprenentatge de guiar una sessió. Pel temps que tenim i l'experiència i confiança que existeix ara per ara, sento necessària trobar la manera de transformar certes coses o potser assumir que això és com és i deixar-me estar. Estic feta per respondre dins l'escena, ho sé perquè puc viatjar amb fluïdesa i m'omple. Del que l'Antonio ens ha aportat em quedo amb el risc, el viatge, la suma i el fet de compartir. Del que jo sento, em quedo amb actuar des de mi. Vull anar a fons, no és fàcil, però res impossible. Força, serenitat i confiança en els meus recursos, és l'única cosa que tinc a dir-me. Sento aquesta actitud com l'única que em pot facilitar l'escolta veritable del meu espai intern i el de les meves companyes. Comprenc, però m'és difícil comunicar des de la quotidianitat, estic buscant. I sobretot, no oblidar, que el que fins avui ha succeït, forma part d'un procés. 

Em quedo amb la boira, la innocència i la llibertat de l'Anna i la il·lusió, la humanitat i l'amor de l'Yvette. També amb totes les nostres fragilitats. Perquè m'omplen i em fan ser. Gràcies.

Núria

Vam començar jugant, caminant per la sala, deixant-nos anar, dient aquelles paraules i sons que necessitàvem dir No vull, Ara no, Pica paret, L'espai és a dalt...

Obria i tancava la finestra, tot havia de sumar, sumar, sumar,... res es pot interrompre.

Un podi al mig de la sala, 1, 2, 3 i allà els nostres objectes,un plat i una figureta d'una verge asseguda. Records i dolor. Jo em rebolcava amb la figureta pel terra, dormia amb ella, que reconfortant! i quina soledat i quina única companyia durant la nit.

Pujàvem i baixàvem del podi, jo tenia tendència a envoltar-lo, no busco ser competitiva, però hi ha un moment en el qual hi pujo i faig un soliloqui sobre la boira, improvisat, des de dins: parlar, expressar,... imaginar.

Ens trobem amb la Núria, dancem i vaig baixant, ella em posa el peu sobre l'esquena. Em vol dominar però de cop i volta m'ajuda a aixecar-me i jo li cedeixo el meu cos perquè descansi sobre les meves cames.

Va ser un moment sublim i rialler.

L'Antonio ens va anar afegint cadires plegables al cos, era resistència i cada cop sentíem més el pes i la Núria plorava i jo cridava més! més!! més!!!

Sempre m'han exigit això més, més i més... o sóc jo que m'exigeixo?

En la sessió em vaig començar a trobar i no em fan falta paraules.

Anna