dimecres, 29 d’abril del 2015

DIARI DE LES TROBADES V

Troballes i reflexions

Per a mi, aquesta trobada ha estat la menys continguda. Han sortit a la llum coses que dificultaven el meu rol dins el grup i alhora he sentit la lleugeresa d'estar a l'espai escènic sostenint-me a mi mateixa i deixant l'aprenentatge de guiar una sessió. Pel temps que tenim i l'experiència i confiança que existeix ara per ara, sento necessària trobar la manera de transformar certes coses o potser assumir que això és com és i deixar-me estar. Estic feta per respondre dins l'escena, ho sé perquè puc viatjar amb fluïdesa i m'omple. Del que l'Antonio ens ha aportat em quedo amb el risc, el viatge, la suma i el fet de compartir. Del que jo sento, em quedo amb actuar des de mi. Vull anar a fons, no és fàcil, però res impossible. Força, serenitat i confiança en els meus recursos, és l'única cosa que tinc a dir-me. Sento aquesta actitud com l'única que em pot facilitar l'escolta veritable del meu espai intern i el de les meves companyes. Comprenc, però m'és difícil comunicar des de la quotidianitat, estic buscant. I sobretot, no oblidar, que el que fins avui ha succeït, forma part d'un procés. 

Em quedo amb la boira, la innocència i la llibertat de l'Anna i la il·lusió, la humanitat i l'amor de l'Yvette. També amb totes les nostres fragilitats. Perquè m'omplen i em fan ser. Gràcies.

Núria


Vam començar jugant, caminant per la sala, deixant-nos anar, dient aquelles paraules i sons que necessitàvem dir No vull, Ara no, Pica paret, L'espai és a dalt...

Obria i tancava la finestra, tot havia de sumar, sumar, sumar,... res es pot interrompre.

Un podi al mig de la sala, 1, 2, 3 i allà els nostres objectes,un plat i una figureta d'una verge asseguda. Records i dolor. Jo em rebolcava amb la figureta pel terra, dormia amb ella, que reconfortant! i quina soledat i quina única companyia durant la nit.

Pujàvem i baixàvem del podi, jo tenia tendència a envoltar-lo, no busco ser competitiva, però hi ha un moment en el qual hi pujo i faig un soliloqui sobre la boira, improvisat, des de dins: parlar, expressar,... imaginar.

Ens trobem amb la Núria, dancem i vaig baixant, ella em posa el peu sobre l'esquena. Em vol dominar però de cop i volta m'ajuda a aixecar-me i jo li cedeixo el meu cos perquè descansi sobre les meves cames.

Va ser un moment sublim i rialler.

L'Antonio ens va anar afegint cadires plegables al cos, era resistència i cada cop sentíem més el pes i la Núria plorava i jo cridava més! més!! més!!!

Sempre m'han exigit això més, més i més... o sóc jo que m'exigeixo?

En la sessió em vaig començar a trobar i no em fan falta paraules.


Anna

DIARI DE LES TROBADES IV

Troballes i reflexions

Sóc un corb. O potser una merla, amb les ales trencades. Mamo del pit d'un arbre i ballo la seva música. Vaig arran de terra, com una serp. Sóc un ocell que s'esforça a aixecar el vol i no pot. Conec a l'aire que l'empeny, cap amunt. I juguen. El so passa a través de la lupa d'un microscopi. Som. Conec als alvèols que envolten el meu cor, el meu petit cor de corb i una taronja rodolant sobre les fulles em mou. 


Núria

Era un matí clar i ple de papallones i fulles seques que cobrien tot el bosc. Vaig començar la sessió tornant a la terra, d'on venim. Em vaig rebolcar pel sòl i les fulles m'anaven amagant... fins que vaig desaparèixer del tot. Vaig renèixer i de seguida vaig construir una petita caseta amb branques, cada cop més en sintonia amb el que m'envoltava. La Núria i jo ens anàvem acostant, poc a poc, sense pensar només sentint, formant entre les dues un gran ocell, i volàvem, i alhora semblàvem un arbre amb unes branques que es deixaven portar pel vent.
Va ser una experiència nova, bonica, reconfortant,... alliberadora.


Anna



dijous, 9 d’abril del 2015

DIARI DE LES LES TROBADES III

Fragments de la sessió

Aquí un recull audiovisual de la sessió de treball:



Reflexions i troballes

Després del treball físic hem obert un cercle per indagar des de la reflexió. Aquí un fragment:

[...]

A mi m'ha impressionat la troballa d'una qualitat de moviment. Era rígida, però al mateix temps el cos en moviment, a través de l'espai, es desplaçava sense direcció, sense aquest pes de la rigidesa. I aquest desig desbocat per saber més, que em feia perdre una mica l'atenció... M'ha tret un xic de concentració. Quan et movies, què és el que més t'ha impressionat? 

Escoltar-me a mi. El que jo pugui patir, coordinar-ho amb la música. 

I això, en expressar-ho d'aquesta manera, et provocava lleugeresa o et feia patir?

Estava rígida. Una mica rígida. No estic acostumada a expressar-me amb el cos. 

I en els moments de menys rigidesa que era el que t'ajudava a poder continuar amb el moviment?

La música. I evadir-me... Oblidar-me una mica de mi. 

Quin tipus d'oblit?

M'oblidava de la vergonya connectant amb el fet de sentir del cos.

I quan aconseguies això, la forma d'actuar el patiment...

Me l'aportava la música. En aquests moments, el patiment està enfosquit. És un patiment que no sé explicar.

I tu creus que el cos pot explicar-lo?

El cos si, però si jo fos més àgil... El meu cos m'està limitant el moviment d'expressió. Saltaria...

Això t'ho diu el cap. Te'n recordes dels personatges del Jardí de les Delícies?

Sí.

I que cada personatge tenia la seva limitació física?

Sí.

Vam trobar moltes coses.

Si... És veritat. Sí.

Doncs, és jugar amb això. Quan el meu cos té una limitació: suma. 'És que clar això que m'està passant, no em deixa fer això que voldria fer...': Ens desconnecta del cos, de sentir, ens posa més rígides i... No em deixa veure la gran riquesa que hi ha en la limitació. Però per aconseguir això, practiquem. Perquè això que a tu et passa, a mi també. Sempre hi ha un lloc al qual arribar. I fins que no ens desprenem d'aquest lloc al que arribar i diem: 'Si, està molt bé, però el meu cos és aquest - es toca el cos - i jo faig això i sento d'aquesta manera'. Un exemple: Vull pintar un quadre i quedaria molt bé fer-ho amb espàtula, però jo no tinc espàtula. Llavors, vull aconseguir expressar el que crec que expressaria amb l'espàtula, que en el fons és una idea, i faig ús d'una eina que no és l'espàtula, però és la que tinc. I en el procés d'expressar allò que vull aconseguir, sense l'espàtula i amb una eina que no aconsegueix el mateix efecte que imagino, descobreixo una altra cosa.

Ho entenc, és ser conscient del cos propi. Ser conscient, deixant-se portar, perquè faràs un descobriment.

Si, estar atenta, més que intentar.

També em venia la idea d'expressar el patiment. Llavors, em rondava, en comptes de deixar expressar-lo. En comptes d'expressar el patiment, pensava en com actuar el patiment.

Imagina't que tenim tres rodetes, una per cada centre: el físic, l'emocional i el mental. Es tracta de graduar cada rodeta. El físic és el màxim, l'emocional poleix, escolta, coneix el que és essencial i es troba en la quietud, i el mental, observa, està atent també. Es tracta que el que fem sigui viscut per tots els centres alhora i en la pràctica la ment és qui observa i observant envia energia al centre que més l'hagi de menester. El cos, és el que decideix. Però anem practicant.

[...]

dilluns, 30 de març del 2015

DIARI DE LES TROBADES II

Fragments de la sessió

En la primera trobada vam proposar un treball per aquesta: escollir un dels personatges del 'Jardí de les Delícies' i presentar-lo. Hem estat indagant i coneixent-lo a través d'un laboratori de moviment. Dins l'espai de treball hi havia objectes. Es tractava de saber com era el nostre personatge a través de la relació que ell establia amb l'objecte.


En la segona part d'aquest treball, una de nosaltres ha sortit de l'espai per a què l'altra presentés el seu personatge. Quan l'observadora ho sentia, calia que fes tres preguntes a qui es trobava dins la zona de treball. Bé es podien respondre amb la paraula, o bé amb l'acció. Es tracta d'anar entrant en el moviment a poc a poc, així que el tipus de resposta queda en mans de qui presenta. A poc a poc una es va adonant que el cos, parla més que la ment. Les preguntes eren: 'D'on vens?', 'Què portes?', 'Cap a on vas?'


Troballes i reflexions

De la mateixa manera que anomenem des de la paraula, nosaltres ho fem des del cos. Conquerim espais de consciència entrant en el sentir del cos. Acceptem el que apareix i ho convertim en matèria de treball. La mirada que posem davant les nostres troballes ens capacita per a la transformació. Encara que no sabem a on anem, confiem en el que s'esdevé. 


Núria

DIARI DE LES TROBADES I

Fragments de la sessió


Aquesta ha estat la nostra primera trobada dins l'espai de treball. Ens hem presentat, mostrat i entregat des de l'esperit lúdic. Ens hem mesurat amb l'altre i hem anat trobat el nostre lloc en ell. L'anirem construint entre totes. Des del joc, hem predisposat el cos a l'atenció, per a després, en la segona part de la sessió, poder sostenir el text que havíem escrit sobre què és el patiment per a nosaltres i què ens fa patir - El podeu trobar en una entrada més antiga -. Ens hem intercanviat els textos i cadascuna de nosaltres llegia el text de l'altra companya. Les pautes per a ser expressats eren trobar la musicalitat de les paraules i posar atenció a allò que ens toca donant espai perquè passi, esdevingui el canvi des de l'acompanyament, a través del silenci i la respiració.



Troballes i reflexions



Entrem en el cos perquè sigui ell qui parli sobre el patiment. No patim, expliquem el patiment a través de la investigació física. Entrem en el que és lúdic per predisposar el cos a parlar amb precisió i claredat sobre el patiment i allò que, estigmatitzat per la societat, més enllà de ser vist com una limitació o un perill, pot arribar a ser una força. Indaguem, cerquem, des del cor i el cos. Som el que s'expressa, res més enllà i alhora amb tota la riquesa que s'hi conté.


Per expressar el que sento i l'objectiu inicial que tinc amb aquest treball, prenc la pregunta que va dur a la comunitat filosòfica femenina Diótima a escriure un llibre anomenat 'La mágica fuerza de lo negativo' (Traducció de Gemma del Olmo Campillo. Horas y HORAS, Madrid, 2009): Com podem impedir que allò que és negatiu que hi ha en les nostres vides 'vagi malament', és a dir, es tradueixi en quelcom de deteriorament irremeiable? Doncs elles diuen que 'Quan el que és negatiu es deixa introduir en el discurs, vol dir que, poc o molt, ha sortit de la seva negativitat absoluta i no pretén triomfar sol. En aquest moment, ha deixat de destruir i està en el joc d'el que és simbòlic, entre presència i absència.'

El treball d'avui m'ha fet veure de nou que la intuïció és una gran eina de treball. Que si el desig de ser allò que em mou se sosté gràcies a la confiança, abocant-s'hi de ple des de l'acció i la presència, la realitat es va construint de formar fluida, sorprenent i sincrònica.




 Núria

ENS PRESENTEM, ENS FEM VISIBLES

Tinc 52 anys i en fa 20 que pateixo o tinc, -depèn de com es vegi-, un Trastorn Mental Sever. A nivell personal participar en aquesta performance em possibilita expressar, donar veu al meu cos, i deixar a l'espectador que interpreti per si mateix el què li suggerim.

Existeix el Patiment en Salut Mental i penso que no és una cosa exclusiva de la persona ja que formem part de grups i d'una societat. Això em va portar a estudiar aquest Postgrau en Salut Mental Col·lectiva de la URV.

Crec que ens hem d'educar, estudiar per poder-nos empoderar i sobretot per poder compartir i conèixer altres formes de veure aquests tipus de Trastorns. Ens han tingut amb la boca tancada durant massa anys, jo diria que segles.

Estem sortint al carrer, ho fem amb molt de compte i alhora molt preparats i amb molta il.lusió. Formo part de l´Associació Obertament que es dedica a lluitar contra l´estigma i la discriminació en Salut Mental.

Anem avançant....malgrat els estigmes i prejudicis i volem anar fent camí des de la base, des de baix. Tot just comencem.

SALUT !!!


Anna Mª Esteve Aregall





Sóc dona, nascuda a Susqueda, tinc 28 anys, la meva carrera és l'artística i el que m'empeny a ser integrant d'aquest projecte és l'oportunitat que ofereix l'exercici del meu ofici per a la transformació.


Núria Iglesias Rodríguez




Tinc 39 anys, em vaig llicenciar en història i com l'Anna, sóc estudiant del Postgrau de Salut Mental Col·lectiva de la URV. Sempre vaig tenir clar que em volia dedicar a l'àrea social…treballo en el camp de les drogodependències, i tal com estan les coses, em considero una privilegiada, treballo en allò que m’agrada. La capacitat de transformació, de reivindicació, de crítica i re-pensar l’ordre establert, és un bé preuat, però sovint menystingut que està en poder de cadascun i cadascuna de nosaltres. Observar, copsar, entendre, generar, crear, construir, aprendre dels i amb els altres...en definitiva prendre consciència de que està en les nostres mans la possibilitat de generar i/o crear espais de salut, més enllà dels murs de qualsevol institució sanitaria, "poco de poco a poco pero redundante"... ah! i em fascinen les papallones.

Yvette Iglesias Rodríguez

PROJECTE

Què és això de la Salut Mental Col·lectiva? Per què sovint pressuposem que el concepte Salut Mental és patrimoni exclusiu de l'enfermetat mental, d'una etiqueta, d'un diagnòstic? Potser és perquè donem per fet que no hi ha altres espais generadors de Salut Mental?
I potser també cal que ens fem una altra pregunta: Què és el sofriment mental?, igual que l'anterior, deduïm que la major part de la societat també creu que es tracta d'un mal que només pateixen, valgui la redundància, les persones amb un determinat diagnòstic?. De fet quan totes tres vam definir què és el patiment per nosaltres hem de dir que ens era molt més fàcil explicar què és el que ens fa patir que no pas el patiment en sí. 

Aquestes preguntes en van generar d'altres, i aquestes unes altres... però el que sí tenim clar és que volem analitzar el que succeeix quan el patiment passa a ocupar un espai públic, la majoria de nosaltres tenim tendència a mirar tot allò que ens crida l'atenció -sí, sovint de manera inconscient, però fem el mateix quan es tracta de patiment mental?, o mirem cap a un altre costat?, fent un -no-vull-veure.

El simple fet d'ocupar un espai públic, només amb el nostre cos per se ja esdevé una activació política, alguna cosa succeeix, i sino feu-ne la prova...

Ara bé, i com ho farem? a través de l'art d'acció, la performance, i aquí és on entra en escena, i mai millor dit, la Núria, Piròmana d'Argos, qui ens acompanya en tot aquest procés. Estem convençudes que a través del trasllat del patiment des de la plaça íntima a la plaça pública alguna cosa generarà, remourà, tocarà,... en tots aquells i aquelles que observin. I és que l'art d'acció té aquesta capacitat per transformar realitats, que comprèn mecanismes creatius que enforteixen el treball col·lectiu, el desenvolupament del pensament crític i la implicació dels subjectes de la comunitat, que qüestionin el discurs dominant ([1]. No deixar que tot quedi en una representació, sino que pugui servir com a eina de sensibilització, de reivindicació política, com diu l'Anna "d'anar fent camí des de sota". Esdevé un vehicle per mostrar les pròpies vivències, allò que es vol transmetre i de quina manera es viu.

Quan ho farem? el  dijous 14 de maig de 2015, a les 18 hores.

On ho farem? a la Plaça de la Catedral de Vic

I després? l'acció estarà penjada en aquest bloc i sí... necessitem que tu hi diguis la teva, hi tens molt a dir, d'aquí el nom: Lluitactiva't, perquè a través de l'activació pot començar la lluita. Busquem la implicació del major nombre de persones, que tothom pugui fer sentir la seva veu, només cal observar i estar atent al propi cos. 

Em sento com si caminés des de la passivitat a l´acció (Anna)




COM DEFINEIXO EL PATIMENT I QUÈ EM FA PATIR

El patiment és aquella sensació interna, personal i conscient que em fa sentir malament per alguna cosa que ha passat, que he fet o no fet o que hauria hagut d’afrontar/evitar.

Els meus patiments són tals... són distorsions de la meva percepció, són deliris,… Sempre em fa patir més el que li falla als altres, i en aquest cas els meus patiments:

  • La soledat
  • La incomprensió
  • La intolerància
  • La manca de recursos
  • La capacitat d’adaptació
  • La manca de confiança
  • Les conseqüències de la supèrbia
  • L’agressivitat psicològica i verbal
  • La insensibilitat
  • La manca d’empatia
  • La incoherència

No és el mateix el patiment que la por… tot i que la por ens pot fer patir.

Anna


Per mi el patiment és buit i dens alhora. Et desconnecta del què t’envolta i envolten. I per més que els qui t’estimen o es preocupen per tu et volen entendre, sovint ho fan, des de la bona fe, però en un altre registre que no és el teu. Que sovint et diuen: “has de fer, hauries de dir,…”

És difícil d’explicar el que és, i, tot i que sé què és, em costa de posar-li paraules.

No es toca, però t’omple. És més fàcil explicar el que em fa patir que el patiment en sí, en tota la seva dimensió. El temps va a una velocitat diferent a la dels altres. Fa sentir solitud i soledat. Sovint en relació amb els demés, amb els que hi són i els que ja no hi són.

Desassossec, rebombori, buit, incomprensió, invasió, trepig, batec ràpid, suor, glop de fel, crit, silenci...

Yvette 

El patiment per a mi és un pes de localització indefinida entre el pit i la boca de l’estòmac. S’instal·la a darrere les orelles i un zumzeig recobreix pensaments insidiosos. Una part que habita dins meu es disfressa de consciència i els límits es dissolen. Estic fora de mi. El cos tremola com si fos projectat a través d’una pantalla, com cercant el centre que em fa una mentre el temps corre. Hi ha en el patiment una sensació d’estar començant una cosa i tan sols saber que té un final irrefrenable i fatal. Hi ha una veu que fluix prova de dir-me ‘Tu pots’ i una altra que crida fort i amb el crit em transporta al fons d’un pou. En el patiment hi ha la por a el que és fosc dins meu. També és amor encobert de possessió per allò que crec tenir i puc perdre. És estimar el que passa i tenir por que el que passa, passa, tornant-se passat, llavors és por al futur. I mentre vaig i vinc dins un temps lineal, el cos, cerca el present, però el pes de localització indefinida i el zumzeig recobrint els pensaments no m’ho permet. I aquí apareix el ritual, obsessiu en un passat, mesurat a hores d’ara que em col·loca de nou en una, sense adonar-me’n amb el cap i amb el cos sencer.

Pateixo quan la ira se’m desboca, quan no puc transformar-la en força. Pateixo quan la solitud m’aïlla de qui estimo. Pateixo si sóc vista vulnerable. Pateixo si sóc vista patint. Pateixo per la mort en vida. Pateixo quan sento que no acabo allò amb el que em comprometo. Pateixo quan tanco els missatges de la meva història perquè no em generin dolor. Pateixo quan estic amb les persones i surto de mi. Pateixo quan faig mal. Pateixo quan no m’escolto amb el cor. Pateixo quan sento el patiment dels altres. Pateixo quan sento que el que faig no és prou per als altres. Pateixo quan em corregeixen, perquè comprenc el que m’expressen, però no ho accepto per autoexigència. Pateixo quan no puc donar espai a la meva sexualitat. Pateixo quan la mare s’humilia. Pateixo quan m’humilio. Pateixo pel fet que després de la vida, la mort, sols sigui una mort i no una transformació. Pateixo quan la gent parla de política des de la fúria. Pateixo quan no em sento digna i m’invisibilitzo. Pateixo quan no puc valorar l’espai físic que ocupo. Pateixo quan crec que algú s’ha format alguna expectativa sobre mi. Pateixo de no saber estar quan em necessiten. Pateixo en silenci, fins que l’ira es desboca.  Pateixo per aquesta pena que m’acompanya i m’apaga, pateixo per ella i per no saber- la transformar. Pateixo quan no puc expressar el que sento i allò que em relaciona amb els altres. Pateixo per no saber entrar en diàleg i sostenir la meva paraula. 

Núria